03 Dic La pèrdua i la impermanència

Estic investigant sobre la pèrdua… La pèrdua i les seves ramificacions.
Fa no gaire que s’ha instal·lat a la meva vida i el buit es fa notar sovint. Haig de dir que és mentida que els buits només cal omplir-los; cada persona deixa una empremta insubstituïble que res ni ningú pot esborrar.

Crec que el pitjor de la pèrdua és acceptar-la; no tant acceptar que la persona (o la cosa) ja no hi siguin, sinó acceptar que hi ha alguna cosa més enllà de tu que t’ha separat d’allò. Que la «llei de la impermanència» ha canviat un escenari de la teva vida sense que tu te n’adonessis massa. És cert que a vegades som nosaltres que decidim accelerar la pèrdua; quan això es dóna és la culminació que alguna cosa amb aquella persona (sigui nosaltres, ella o tots dos), ha canviat. I de nou veiem el rostre de la impermanència.

Pels que no la conegueu la llei de la impermanència parla sobre la vida. De fet, és la vida en estat pur. En l’estat de la matèria tot muta, tot canvia i fluctua segon a segon. Res es manté, la vida és creativitat pura i la creativitat només és possible quan la precedeix el buit i perquè hi hagi buit s’ha de deixar anar el que ja no serveix, el que ja no fa créixer. Perquè els arbres puguin florir a la primavera cal que durant l’hivern perdin totes les fulles i es pugui iniciar de nou el procés de regeneració.

Buda s’expressava així:

«La impermanència és una característica de tota condició, de tota situació que vostè pugui afrontar a la seva vida. Aquestes canviaran, desapareixeran o deixaran de satisfer-lo.»

Els cicles vitals es manifesten en totes les formes de l’existència. Des de les estacions meteorològiques, els cicles menstruals, els cicles biològics que segueixen les nostres cèl·lules, el cicle de la lluna o el mateix cicle vital de naixement-reproducció-mort, entre milions d’altres.

Així que sent la pèrdua intrínseca a la vida, la importància de l’ARA és especialment rellevant. Mai sabem quan aquest cicle que passem arribarà al final, per tant millor gaudir-lo mentre formi part del nostre present.

Sobre el buit que deixa la pèrdua me n’adono que té una doble funció. Per una banda fer-nos notar qui ha marxat, reflexionar sobre aquella persona i el que ens ha aportat durant la seva estança a la nostra vida; per l’altra, destapar allò que hi havia amagat sota d’aquella persona. És a dir, totes aquelles creences soterrades, aquelles expectatives, aquella imatge que havíem dipositat en l’altre.

La pèrdua vol temps per ser integrada, per què la reconeguem i creixem amb ella. Vol ser expressada, sigui ballant, plorant, pintant o corrent… Cal treure-la, donar-li un espai, mirar-la als ulls i estimar-la com a part d’un procés propi.

Arribat el dia, tot el que quedarà serà un agraïment profund a tot allò que ens ha aportat aquella persona, tant quan hi era com en marxar.